El Congost del Salt del Tigre (al Yunnan!)

En el cor de la província del Yunnan el Riu Yangtze, de ràpides corrents, ha esculpit amb el temps un congost tan estret en alguns punts que, segons la llegenda, un tigre el va poder creuar saltant quan estava escapant d’un caçador. Així és com el Congost del Salt del Tigre, també famós per ser un dels congosts més profonds del món, va rebre el seu nom.

El Congost del Salt del Tigre és considerat un dels treks més macos de la Xina i no me’l volia perdre així que desde Chengdu vaig agafar un vol per Lijiang, una parada popular abans de començar el trek, que vaig visitar durant el meu primer dia al Yunnan.

Lijiang és un poblet bonic de carrers empedrats, cases de fusta i petits canals, la llar en el passat de la minoria Naxi. Avui en dia té el segell Unesco i cada centímetre del Barri Vell està ocupat per botigues de souvenirs, cafès, bancs o restaurants.

Cinc mil.lions de turistes anuals concentrats en la Plaça del Mercat i els carrerons del voltant, música Naxi, cuina Naxi, foulards Naxi, cal.ligrafia Naxi . . . però on es troben els Naxis? Suposo que van escapar de Lijiang ja fa temps (i jo no vaig voler quedar-m’hi més temps).

El trek de dos dies va començar el dia següent a les 7.30. Desde Lijiang hi ha un bus local cap a Shangri La i la gent pot demanar al conductor de parar a Qiaotou, el punt de partença del trek. Com jo no volia fer aquest trek sola (i les guies no ho recomanen) vaig preferir pagar una mica més i agafar un bus privat que des dels albergs va directament al Congost del Salt del Tigre, on és més fàcil de trobar altres excursionistes. I així és com vaig conèixer la  Fathiyah, l’ Itai i la Shay, els meus companys durant aquest trek  🙂

A Qiaotou (1.835 m) hi ha dos rutes a través del congost: la “carretera baixa” que va a prop del riu, està pavimentada i és accessible als autobusos turístics i altres vehicles mentres que la “carretera alta” és el camí vell que uneix les poques cases qui hi ha a través del congost i aquest va ser el camí que vem agafar.

El primer dia (20 km, 8 hrs.) va ser el més dur amb una combinació de nous camins ben definits i vells caminets pels grangers. Anàvem seguint un grup d’Holandesos amb guia local propi i crec que vem agafar moltes dreceres perquè mai vem veure les fletxes vermelles que suposadament teníem que veure. De totes maneres sempre anàvem pujant i agafant el camí de l’esquerra. Les primeres dues hores van passar ràpidament i aviat vem arribar a la parada per menjar, un restaurant senzill gestionat per una família Naxi.

Ens vem encarregar d’omplir bé els estómacs perquè després d’aquella parada les famoses “28 corbes”, on el camí es va torçant i girant, ens estaven esperant. Ja havia llegit sobre aquestes 28 corbes (marcades en el camí com 24 corbes) i malgrat que la pujada era costeruda no ho vaig trobar tan complicat però feia molta calor així que va ser molt cansat.

Hi havia la possibilitat de llogar un pony per alguns yuans però només el guia local dels Holandesos el va necessitar, ahahah. Després de bastantes parades vem arribar al punt més alt del trek a 2.660 m amb vistes espectaculars del riu i les muntanyes.

Vem necessitar dos hores més de camí bastant pla i fàcil per arribar a la Halfway Inn, on havíem decidit de parar aquella nit.

Pensava que havia vist les millors vistes del dia al pujar les 28 corbes però les vistes desde la finestra de la meva habitació no estaven  gens malament  😉

A l’hora de sopar els Holandesos es van afegir al grup i vem tenir tots una conversa molt agradable amb bon menjar i cerveses a la terrassa de l’hostal. Les muntanyes van desaparèixer en la foscor però van ser substituïdes per 5 mil.lions d’estrelles.

El segon dia va ser una passejada curta i fàcil (8 km, 2 hrs.) i vem poder gaudir de vistes fantàstiques de la Jade Dragon Snow Mountain (5.596 m), altres paisatges i algunes cascades. Vaig preferir els camins del primer dia amb paisatges més variats però durant el segon dia vem caminar més a prop del riu i podíem sentir el seu fort rugit.

Un cop vem arribar a la Tina Guesthouse, el final del trek, alguns dels meus companys van baixar als ràpids del mig on segons la llegenda el tigre havia saltat a través del riu (dos hores de camí anada i tornada). Aquest és un camí molt molt inclinat i no vaig voler torturar el meu genoll així que vaig escollir “l’opció cervesa” a la Tina i simplement vaig veure les fotos quan van tornar.

De tornada a Lijiang, vaig decidir donar una altra oportunitat al poble i vaig sortir per passejar i tirar fotos de nit. Vaig pensar que un cop els turistes de dia havien marxat, Lijiang estaria més tranquil i menys turístic però quan vaig veue que la Plaça del Mercat, el punt de trobada dels mercaders Naxies el passat, semblava una discoteca a l’aire lliure vaig decidir anar a dormir d’hora aquella nit.