Tots els colors a Sichuan

Verds, turqueses:

No estava planejat però el camí més fàcil per anar de Langmusi a Chengdu era un viatge de dos dies a través de Jiuzhaigou així que vaig decidir d’afegir un dia més i visitar aquest parc.

La Vall de Jiuzhaigou és part de les Muntanyes Min, a l’extrem de la Vall del Tibet. Es coneguda per les seves cascades, llacs de multi colors i pics nevats a una altitud entre 2.000 i 4.500 metres. Durant la temporada alta aquest parc reb més de 12.000 visitants diaris.

No descriuria Jiuzhaigou com un Parc Nacional sinó més aviat com un Parc d’Atraccions on un autobus transporta milers de turistes d’un punt bonic a un altre punt bonic. En aquest parc no hi ha camins sinó passarel.les i els visitants (no excursionistes) poden admirar la natura però no tocar-la. Ja m’havien advertit de tot això i estava més o menys preparada per a l’expèriencia però el fals poble Tibetà al mig del parc amb centenars de botigues per turistes i parades amb menjar va ser massa, lol. M’havien aconsellat d’agafar el bus fins a dalt al Bosc Primitiu, el punt més al sud del parc, i des d’allà baixar caminant. Vaig trobar aquest bosc molt bonic fins que els Xinesos van començar a cridar (perquè els Xinesos necessiten fer soroll en qualsevol lloc i a qualsevol moment) així que fantàstic bosc però passeig al voltant del bosc espatllat,lol. Però Durant la Baixada (a peu) em vaig trobar moltes vegades sola i vaig poder gaudir d’alguns llacs turqueses fantàstics amb tot tipus de verds reflexats en les seves aigües.

Blanc i Negre:

Després de Jiuzhaigou vaig triar Chengdu com camp base per fer algunes excursions al voltant. L’atracció més popular de Chengdu és la Base de Reproducció i Recerca dels Pandes Gegants, llar d’uns 50 pandes gegants i vermells. 

Aquestes dues bestioles comparteixen el mateix nom (que significa més o menys “os-gat” en Xinès) però pertanyen a dues families diferents i són molt reticents a reproduïr-se. A part, la mare panda gegant només es pot ocupar d’un panda bebè així que si dona a llum a bessons (el 50% dels casos) acabarà abandonant (o no alimentant) el més dèbil. Aquesta Base permet que tots dos bessons sobrevisquin perquè els cuidadors recullen la llet de la mare per alimentar també el més petit. Els nounats passaran els seus primers mesos de vida en la guarderia fins que el seu sistema immunitari sigui madur.

I més tard creixen i es tornen més grassonets i divertits, cadascú amb una personalitat diferent. No us perdeu la seva hora d’esmorzar, no cal dir que els encanta el bambú!

Mentre preparava el meu viatge, la meva amiga Clara em va enviar aquest video de you tube amb alguns pandes jugant, són tan monos! Encara no he vist els koales però els pandes seran durs a superar!

https://www.youtube.com/watch?v=EhuKSoPit8E

Grisos, ocre:

Al dia següent vaig anar a Leshan per visitar el Sr. Dafo, el Buddha més gran del món amb 71 metres d’alçada. Aquest és un Buddha Maitreya (o Buddha del future) situat a la confluència de tres rius: Dadu, Qingyi i Minjiang on hi havia molts accidents en el Passat. Va ser el monjo Hai Tong qui va tenir la idea d’esculpir aquest Buddha en aquest punt per vigilar i protegir els vaixells. El projecte va començar en l’any 713 i es va trigar 90 anys per completar-lo.

El viatge desde Chengdu dura 3 hores amb bus públic. Era un dia molt humit i amb boira i va ser dur de pujar totes aquelles escales per arribar al cap del Buddha . . . cal merèixer-lo el Sr Dafo! A dalt de tot hi ha una terrassa amb una bonica vista de la ciutat, on els tres rius es troben però amb aquella boira tot es veia gris.

Només el Buddha imponent semblava sobresortir d’aquella boira i els visitants poden admirar el seu enorme cos ocre des del cap fins abaix els peus a través d’una escala molt empinada o amb un tour en vaixell per a una vista més panoràmica. Les seves espatlles fan 28 metres d’amplada (com un camp de bàsquet), els dits 3 metres de llarg i les orelles 7 metres de llarg.

Vermell, blau, groc, blanc . . .

Chengdu en si mateix no té gaires atraccions turístiques així que el meu temps en la ciutat el vaig passant buscant una mica de vida local. El Temple Wenshuo és interessant en aquest sentit, definitivament no turístic sinó un lloc per pregar, aprendre o simplement gaudir dels seus jardins.

També em va agradar el Parc de la Gent. A la Xina tots els parcs públics són llocs de vida i convivialitat desde ben d’hora al matí fins a la posta del sol. Cap a les 8.15 del matí ja estava ple de gent: corredors, cantants d’operetes, gent ballant tango, fans del tai-chi o de coreografies, gent jugant al paddle, mah-jong, dibuixants de cal.ligrafia , músics . . . tota aquesta gent es troba al Parc de la Gent i són un festival pels ulls de la gent de l’oest.

Em va agradar Sichuan, encara que només vaig veure una petita part d’aquesta regió. Però era hora de cambiar de regió, era l’hora d’anar cap al Yunnan.